La festa de Sant Antoni és la més important de les que se celebren a sa Pobla i la que té un arrelament tradicional més antic (tenim constància de la seva gran devoció des de l’any 1365). L’entusiasme popular envers la figura del sant no ha decaigut mai.
L’església de Sant Antoni d’Uialfàs fou erigida parròquia l’any 1357 (va ésser enderrocada el 1697 i al mateix lloc es construí l’actual temple, igualment dedicat al sant abat).
Així, tenim clar que des d’antuvi, Sant Antoni ha estat present a la història dels poblers.
Segons Alexandre Ballester, cronista oficial de la vila de sa Pobla, la pervivència de les festes de Sant Antoni a través dels segles s’explica per tres vectors: el poble, la parròquia i l’ajuntament. A més a més, la festa té un doble caràcter: religiós i profà. Religiós per la devoció al sant eremita protector del bestiar. Profà per la idea de festa (foguerons, ximbomba, bauxa...) que és comuna en molts pobles mediterranis que celebren el solstici d’hivern.
Tots sabeu, poblers i no poblers, quines són les principals activitats que es desenvolupen durant aquestes festes. N’hi ha que tenen un vessant religiós -les Completes- i d’altres que són més lúdiques menjar, beure, sonar les ximbombes i fer gloses… Però no hi ha dubte que la nit de Sant Antoni és també la festa del foc. El foc està omnipresent aquest dia, ja sigui per allunyar mals esperits, ja sigui per escalfarnos o, per què no dir-ho!, per torrar.
Aquest foc és també un símbol de la recuperació d’hores de sol, és a dir del triomf de la llum sobre les tenebres. És el renaixement del sol, que fertilitza la terra (se solien escampar les cendres dels foguerons de Sant Antoni pels conreus perquè això afavoria les collites). El solstici d’hivern (pràcticament un mes abans de Sant Antoni) marca el punt d’inflexió de recuperació d’hores de sol i això la cultura popular ho té ben present.
Xerrant de dimoni, el paper que representa a la nostra festa és consubstancial a la pròpia celebració. Sense dimonis no hi hauria Sant Antoni. Els dimonis representen les temptacions, l’accés a les coses prohibides, a la bona vida i als plaers pecaminosos. Sant Antoni no feia cas de les males intencions dels dimonis per atractives que semblassin. Responia a les seves seduccions amb oració i disciplines i, per això, sempre triomfava.
Alexandre Ballester diu, però, dels dimonis de sa Pobla que:
Per la revetlla de sant Antoni, a sa Pobla, els dimonis de la tradició ballen i ballen al contrallum dels foguerons. Són dimonis mediterranis, clars i familiars, són part dels nostre patrimoni cultural i popular. Són dimonis de festa. Els altres, els dimonis de la perdició, no surten a ballar. Jo crec que hi ha dimonis filosòfics, o teològics, que no saben què és una revetlla poblera fins a trenc d’alba.
Alexandre Ballester: Àlbum del Temps. Històries pobleres, ed. Albopàs, sa Pobla, 2000, p. 32
Després de les Completes es produeix l’encesa de foguerons i comença la gresca. Gresca en què no pot faltar el vi (per poder cantar millor) ni l’espinagada (la coentor de la qual ens retorna al vi i entrem dins un cercle viciós del qual sortirem quan el sol estigui ben alt). El que no pot faltar, però, la nit de Sant Antoni, són les cançons i els sons de les ximbombes. Moltes i variades són les gloses que es canten aquesta nit: algunes tenen una tradició molt antiga i estan molt arrelades i, algunes, fins i tot estan una mica pujades de to (però aquest dia tot està permès).
Sant Antoni és, també, la festa dels animals. No de bades el patró és també conegut com dels ases. Segons Jaume Sastre, aquest dia estava molt malt vist fer matances, als animals no se’ls feia treballar , se’ls donava un menjar extraordinari i si era possible, se’ls deixava a lloure. També se’ls guarnia amb els millors arreus, per ser beneïts i per lluir-los.
El sant és també el protector de tot el referent a la pagesia: els conreus, els camps, els oficis relacionats amb els animals: manescals, ferrers, porquers...